Durant vint anys he estat mestra d'escoles de persones adultes. He aprés molt, sobretot a respectar. Al llarg de la vida m'he trobat amb alumnes de tota mena, intel·ligents que no havien pogut estudiar en el seu moment i els quals aprenien a gran velocitat i aquells que no havien pogut estudiar i que els anys i la seva intel·ligència tampoc els hi donava per molt.
La meva feina consistia en buscar estratègies d'aprenentatge, en fer més senzilles les coses més abstractes i complicades, en fer analogies amb la seva realitat propera però mai trobar un riure fàcil del seu desconeixement.
Aquesta Setmana Santa, he conegut un grupet de gent força intel·lectuals que quan se'ls apropa algú que no hi és a la seva altura, fan ironies i riures fàcils dels seus desconeixements o de les seves ignoràncies. Quina pena! Crec que a tothom li agradaria estar a la màxima altura intel·lectualment i si no estan és per molts motius que no entrarem ara al cas.
Parlant com a persona, ja no com a mestra, la nostra funció és la d'ajudar, no la de burlar-nos, i si això passa és perquè aquella persona que semblava tan instruïda li falta aprendre el més important, aprendre a ser persona.
Quina raò me gran que tens Encarna. Hi també hi ha una cosa que, deurien de saber les persones que has conegut. Que del mes tonte s'en aprenen coses. No has setit mai a dir: El que sabe, sabe y el que no sabe enseña.
ResponEliminaCadasqú es mestre en alguna cosa, i que cada dia aprenem coses que ens enriqueixen com a persones encara queno tinguem noció de com fer ecuacions o fórmules magistrals. En nom de tots els ignorants, i de tots els dememoriats et dono les gracies, amiga.