diumenge, 11 de setembre de 2011

Homenatge els perduts l'11-S

Avui fa 10 anys d'un mal son que per aquells que hem estat a Nova York i que no hem tornat, ens sembla mentida de creure. La imatge que es es veu de Manhattan en les pel·lícules sense les torres bessones, fa la sensació de què falta alguna cosa però quan hi penses... encara t'ho creus menys de què pugui haver-hi un ésser humà capaç de fer aquesta brutalitat.
Vestíbul World Trade (1999)
S'ha especulat molt al respecte i encara hi ha molts dubtes de com va passar. En un altre post us convidava a que veiéssiu uns vídeos Zeitgeist, on es parla i es justifica que amb l'impacta dels avions no podien caure les torres i molt menys la tercera que es va enderrocar. Jo ara no entraré en aquest tema, sinó en el dolor de les persones que han perdut aquell dia els seus familiars, amics, etc. Molts d'ells no han tingut unes despulles per soterrar i s'han hagut de conformar amb el silenci d'aquell ésser estimat i la seva desaparició. Altres, van arribar a sentir els últims moments de dolor, mitjançant una trucada, i davant la impotència de no poder fer res.
Esperem que la història no es repeteixi. Entre tots hem de lluitar per un món millor i intentar que els poderosos no tinguin tan domini del món. Diuen que qui maneguen aquest món no són els nostres polítics sinó que són els grans bancs mundials. Potser hauríem de buscar alguna fórmula per a què no sigui així.
Per acabar, rendir homenatge a tots els que aquell dia ens van deixar i esperar que allà on siguin ens ajudin a carregar aquest planeta d'energies positives, de cooperativisme, d'amor, d'amistat, etc.
Aquell dia sempre restarà a la nostra memòria.

dilluns, 4 de juliol de 2011

Vídeo para reflexionar sobre nuestras actitudes y nuestro mundo

Os propongo que escuchéis esta conferencia de Joan Melé, Subdirector de Triodos Bank, realizada el 6 de mayo de 2010, como representante de un banco ético cuyo fundamento es la elección de empresas éticas y solidarias donde invertir el dinero, Joan Melé, Subdirector General de Triodos Bank http://www.triodos.es/, expone la urgencia de vincular Conciencia y dinero.
Verdaderamente, hemos llegado a un punto en que hemos perdido nuestra ética moral y la individualidad es lo que se prioriza. Estamos olvidando que somos parte de una sociedad y que hemos de luchar por que todo funcione a nivel global, no por que funcionemos a nivel individual.
Aquí os dejo una hora de ciertas teorías que vale la pena escuchar y reflexionar sobre ellas.

diumenge, 19 de juny de 2011

POLÍTICOS AUTISTAS!!! (19/06/2011a BCN) NO HI HA PA PER TANT XORIÇO!!

Hoy, unas 275000 personas nos manifestábamos en Barcelona de forma pacífica, festiva pero muy indignada. Las calles de Barcelona eran un hervidero de gente que cantaba, coreaba, llevaba letreros y luchaba por ser escuchada por esa clase política que, como bien decía uno de los letreros, se muestra autista ante nuestras protestas.  

Cuando íbamos llegando a Pla de Palau, se nos pedía que fuéramos desalojando la zona para dar paso a los que iban llegando. Se leían manifiestos, se cantaba L'estaca de Lluís Llach e íbamos marchando para dejar paso a los que llegaban. Era impresionante!

Cuando regresaba de la manifestación, bajaban por Vía Laietana ocho tanquetas de los mossos, dentro la polícia iba tapada con pasamontañas y grabando en vídeo a todas las personas que estábamos alrededor y a los que les hacíamos fotos. Por qué tan tapados? Qué es lo que se traen entre manos? Cuál habrá sido la última orden recibida? 

Esa actitud amenazadora y chulesca no creo que ayude para nada a la situación pues en todo momento la manifestación, al igual que en el resto de España, ha sido pacífica y hasta con un aire de "indignación-festiva". De ahí que uno de los gritos coreados haya sido la dimisión del sr.Felip Puig.

Espero que mañana lunes 20, nuestros políticos, cuando regresen al trabajo, piensen en lo sucedido. Ya que han mandado a sus sicarios grabar a los manifestantes, ahora, que sirvan dichas grabaciones para algo o serán, únicamente, para amenazarnos e intentar meternos miedo en el cuerpo como en otros tiempos ya lejanos?


Los políticos siguen haciendo oídos sordos a nuestros mensajes y no recuerdan que están donde están gracias a todos nosotros y que, por tanto, deben representarnos de una forma justa, lógica y coherente.


Es una vergüenza que hasta el propio Felipe González salga haciendo unas declaraciones, al igual que otros muchos entendidos, sobre la inutilidad de las diputaciones y del exceso de municipalidades que existen en España y que aquí nadie de los que mandan hagan absolutamente nada y sigan en sus puestos hinchándose los bolsillos y con carta blanca para muchas cosas.

Es indignante que porque hayan unos manifestantes el pasado día 15 en las puertas del parque de la Ciutadella, se realicen 10 viajes de helicóptero para que los políticos entren o salgan.
Es indignante que policías de infiltrados de paisano entre el público sean los responsables del inicio de los altercados en una zona para provocar que los mossos pudieran empezar a disparar. Según muestra el vídeo colgado en youtube y que ya ha sido bloqueado y que se ha vuelto a colgar.

dilluns, 13 de juny de 2011

On són les estàtues???

Fa uns mesos que l'Ajuntament de Barcelona va ficar els nassos amb el tema de les estàtues de les Rambles, per a què? doncs per a tenir un ingrés de diners (suposo, ja que avui dia tot es basa en els diners) i que ara no es vegin pràcticament ninguna o de molt poques.
Abans era summament divertit passejar per les Rambles i trobar-te aquests personatges peculiars per tot arreu, ara si trobes tres alhora, has tingut sort! 
La majoria eren estrangers i, possiblement, més d'un no tingués ni papers, és cert, però feien augmentar l'encant de les nostres Rambles i tampoc feien mal a ningú.
Una vegada més, ha estat una de les tantes parides del sr.Hereu, encara que ara amb un ajuntament governat per CIU que és la dreta catalana, tampoc podem esperar grans meravelles.

dijous, 26 de maig de 2011

Balada para un loco en esta última curda de LA VENTANA

Mano a mano, Como dos extraños, y Cuesta abajo, en Silencio, Fuímos, con el Naipe marcao por la Amargura, a esta Madreselva, esperando Volver por el Caminito del Arrabal Amargo de Mi Buenos Aires querido.
Con la frente marchita, la China hereje va Por el llano, Como abrazando un rencor, De vuelta al bulín, Al bulín de la calle Ayacucho, con las Culpas ajenas, por el Tatuaje de la Francesita, y El pibe, El gachó gris, lleva sus Cartas Viejas con Garabatos de mujer, Gimiendo... Esta noche me emborracho, Oh! penas mías... y Cuando tú no estés pillo La última curda en Tu vieja ventana soñando estar A media luz y decirte que El día que me quieras, Gricel, en la Lejana tierra mía, El yuyo verde, se oirà como Melodía de arrabal.
Tango de ayer, tango de lengue, Quién hubiera dicho que Cada vez que me recuerdes, Silbando, Corazones perversos, Los cosos de al lao cantan Las cuarenta en el Barrio reo.
Me da pena confesarlo, Al mundo le falta un tornillo pero a mí, alguno más. 
Perdonen este atrevimiento de querer construir frases y párrafo sin demasiado sentido, a base de títulos de tangos. 
Ha querido ser un pequeño homenaje a lo mucho que han hecho por esta música, mis amigos Mónica y Roberto en su acogedor bar La Ventana, y a los muchos artistas que por el han pasado en este tiempo y nos han deleitado con su voz, su entusiasmo y todo su arte. 

dijous, 19 de maig de 2011

Un tango a través de LA VENTANA

Como cada miércoles,acabo de venir de mi sesión tanguera, en un lugar mágico llamado LA VENTANA. Hoy me decía su dueña que, posiblemente, a final de mes, se verían obligados a cerrar pues no pueden soportar el alquiler abusivo que piden por el local al encontrarse en un lugar muy céntrico de la ciudad.
Quiero dedicar este pequeño comentario, a estas grandes personas, Mónica y Roberto, propietarios de LA VENTANA, y que, semanalmente, hacen el esfuerzo de contratar a maravillosos músicos del folklore argentino y los fines de semana tienen a un excelente saxofonista que nos deleita con música de jazz. 
Espero que surja algún milagro que haga que un local así, no cierre en las noches de Barcelona, al contrario, siga creciendo año tras año y se convierta en un histórico.
Lamentablemente, no todo el arte es negocio, y los dueños del local, posiblemente, no sepan apreciar todo lo bueno que ofrecen estas grandes personas en su establecimiento y lo único que sepan valorar sean los euros pertinentes a final de mes.
Si en algún lugar del más allá andan los grandes-históricos del tango, espero que hagan el milagro para que un lugar así, con tanta fuerza y tanto entusiasmo, persista y pueda seguir deleitando a sus muchos y fieles seguidores, donde además de pasar una velada escuchando a grandes artistas, se deleitan unas tapas y unos vinos exquisitos.
Brindo por vosotros, Mónica y Roberto, por vuestro entusiasmo, vuestra fe e ilusión, digna de admiración. 
Por vuestro maravilloso local, LA VENTANA! Por su continuïdad!

dimecres, 18 de maig de 2011

Felicitacions!

Estic emocionada amb l'acampada que han preparat les noves generacions. FELICITACIONS!
Ja fa temps que em vinc queixant del conformisme amb el que estaven actuant davant d'un futur molt negre.
He començat a seguir pels diferents canals d'internet el que estan fent. M'ha cridat l'atenció que en un dels canals on apareix un petit vídeo http://latele.cat/ (no sé fins quan funcionarà el link), algú remarca que cadascú es representa a si mateix. Què trist, no? En la meva joventut, tots érem representació de tots i no una representació d'un mateix. Potser aquest tros gravat, no sigui el més encertat, doncs convida a entendre que no és una manifestació unitària, on com sempre s'ha dit, la unió fa la força, sinó que convida a la dita, divideix i guanyaràs.
Aneu amb compte amb el que graveu i el que dieu públicament, la gent de dalt no vol que se l'enfonsi el "chiringuito" i aprofitarà qualsevol cosa per fer que el vostre moviment no tingui masses conseqüències i més, en èpoques d'eleccions.
Ànims nois i noies! Endavant! Hem de dir prou a aquest abús de poder! Si tots ens movem, alguna cosa aconseguirem. 

dilluns, 16 de maig de 2011

Una mica d'educació, si us plau!

Quan havíem baixat les escales, ja en la sortida i a prop d'on són els lavabos, hi havia una fila de personal fent una muralla que no et permetia passar al serveis. Vaig demanar-los que, si us plau, em deixessin passar un momentet al lavabo (encara faltaven 5 minuts per l'una, hora de tancament) i em van negar l'accés. Així que vam haver de buscar un bar a prop i que estigués obert, i prendre sense ganes alguna cosa.

Va ser una sensació de desar de ser persona per a sentir-te una mena de xai o altre animalot on el pastor t'obligava a veu cridanera i maleducada. 

Aquest passat dissabte va ser la nit del museus. Aprofito per a felicitar a qui ho va posar en marxa en el seu dia.
Quan faltaven deu minuts per l'una, ens trobàvem al museu Picasso, van començar a venir per les sales personal del museu avisant de què havíem de sortir. en el lloc on es trobàvem, que hi era a uns quinze metres de la porta de sortida va venir una noia joveneta dient-nos:
Han de sortir! PERÒ JA!
Ràpidament, em vaig preguntar on en trobava, si al camp o a un museu. Lògicament, tothom vam obeir amb cares estranyes, mirant a aquest personatge que adonant-se de la que havia feta, ens va fer un somriure de compromís i ens va dir un "gràcies" per intentar arreglar-ho.
Resumint, el museu Picasso és una meravella però el personal que treballa en allà deixa molt de desitja en una cosa tan fàcil de ser com és ser amable i ben educat.

dimarts, 10 de maig de 2011

Política i disbauxa de diners públics

Arriben les eleccions municipals i ens tornen els dilemes de a qui votar. Hem vist funcionar diferents partits polítics en diferents ajuntaments i tots, en el fons i no tan fons, fan el mateix, viure amb sous força ilògics i aprovar despeses públiques basades en interessos propis principalement. Sinó per quin motiu fan obres públiques  que en pocs anys tornen a desfer i a refer? A mi també m'agradaria canviar-me el bany o la cuina cada pocs anys, però són molts diners i intento que la que tinc no s'espalli i quan vaig fer les obres, ja vaig escollir colors, formes, etc. que no em cansessin i que la seva distribució i forma sigués la més ventajosa. Per què no es fa el mateix amb els espais públics?
Es paguen especialistes de tot que en teoria són professionals que coneixen els materials, el manteniment, el seu cost, etc. però sembla que pensin amb els peus.
Els diferents partits que conviuen com a forces polítiques no tenen ni idea del que és treball en equip i simplement, es dediquen a trepitjar-se les idees i a insultar-se.
He llegit que hi ha un moviment protesta que convida a NO anar a votar fins que els polítics es redueixin sous, llibertat d'ús de telèfon  i primes abusives de les que es gaudeixen en aquest país. Com és que el President del govern afegeixi les despeses de les vacances personals a les despeses del país.
És vergonyós!!
Així que per totes aquestes coses i molt més, us convido a NO ANAR A VOTAR, com una forma de dir a tota aquesta coll de ... que ja hi ha prou!

divendres, 29 d’abril de 2011

Avui en dia estimem els amics que tenim?

Any darrere any de la meva vida he anat observant com gent molt i molt estima a la feina, en un grup d'amics, en una universitat, etc. Desapareix per mil motius, desplaçament, malaltia, etc. i en una setmana o menys, ningú torna a preguntar per ell o ella. 
Haig de reconèixer que em sorprèn molt, ja que sóc el bitxo raro que quan algú que estimo és desplaçat o cau malalt, el truco, li pregunto com li va, ... en definitiva, que m'agrada saber d'aquesta persona i saber que continua viva i que sàpiga que ha deixat rastre per on ha passat.
A tots en agrada sentir-nos estimats doncs la pregunta és per què la majoria oblidem a aquelles grans persones que han passat per la nostra vida?
I el que encara és pitjor és quan veiem que aquella persona és famosa o que la necessitem perquè es troba en una situació que podria ajudar-nos i, llavors, volem recuperar aquella relació tan maca que va haver-hi un dia i que vam deixar escapar quan es vam separar. És molt lògic que tot hagi quedat en aquell passat.
Llavors, quins són els sentiments que tenim pels nostres grans amics? pels nostres grans companys-amics de feina que en moltes ocasions veiem més que a la família? Què és per nosaltres l'amistat? l'amor? el compartir? l'ajudar?...

dimarts, 26 d’abril de 2011

Aprendre sempre

Durant vint anys he estat mestra d'escoles de persones adultes. He aprés molt, sobretot a respectar. Al llarg de la vida m'he trobat amb alumnes de tota mena, intel·ligents que no havien pogut estudiar en el seu moment i els quals aprenien a gran velocitat i aquells que no havien pogut estudiar i que els anys i la seva intel·ligència tampoc els hi donava per molt. 
La meva feina consistia en buscar estratègies d'aprenentatge, en fer més senzilles les coses més abstractes i complicades, en fer analogies amb la seva realitat propera però mai trobar un riure fàcil del seu desconeixement.
Aquesta Setmana Santa, he conegut un grupet de gent força intel·lectuals que quan se'ls apropa algú que no hi és a la seva altura, fan ironies i riures fàcils dels seus desconeixements o de les seves ignoràncies. Quina pena! Crec que a tothom li agradaria estar a la màxima altura intel·lectualment i si no estan és per molts motius que no entrarem ara al cas. 
Parlant com a persona, ja no com a mestra, la nostra funció és la d'ajudar, no la de burlar-nos, i si això passa és perquè aquella persona que semblava tan instruïda li falta aprendre el més important, aprendre a ser persona.

dilluns, 25 d’abril de 2011

Autors i els seus drets

Vull publicar una carta que circula per internet i que valdria la pena que arribés a tots aquells músics que volen guanyar-se les castanyes sense sortir a treballar, com sortim tots cada dia.
Aquesta carta està escrita per un bioquímic que treballa, i força, per aconseguir avanços científics. 
Val més que llegiu vosaltres mateixos la carta i reflexioneu després una mica la realitat que ens envolta i que encara volem empitjorar i estem empitjorant retallant dia a dia les nostres llibertats.

Carta Abierta a Alejandro Sanz (Lucas Sánchez) 
  
21 Jan. 2011 
Hola, Alejandro: 
Hace muchos días que ando dándole vueltas a la ley Sinde, a los derechos de autor, y leyendo tus desafortunados tweets. Ahora que tengo las tres cosas juntitas, déjame que te comente algunas cosas. 
Soy científico, investigador del Centro Nacional de Biotecnología y actualmente “Visiting Assistant in Research” en la Yale School of Medicine, en New Haven, Conneticcut. Trabajo en el desarrollo de  vacunas para el tercer mundo, centrando mis esfuerzos en la Leishmaniasis, una enfermedad olvidada que mata e incapacita en África, Asia y Sudamérica. Sí, esos mismos sitios para los que, de vez en cuando, puedes montar una parranda benéfica. Y aunque no lo sepas (y muchas personas no lo saben) es esa enfermedad que hace que miles de pobres niños tengan el vientre hinchado y mueran. La misma que hace que sus padres no puedan trabajar. Entre nosotros, ese tipo de enfermedades que hace que el tercer mundo siga siendo tercer mundo. 
Cuando consigo que mi trabajo funcione, tras muchísimas horas de laboratorio exponiéndome a múltiples riesgos para mi salud, intento publicar mis resultados. ¿Sabes lo que pasa cuando lo hago? Que la revista se queda con todos mis derechos de autor. CON TODOS. Si quiero, no sé, poner una figura de mi trabajo en algún otro formato, tengo que pedir permiso. Por mi figura. Por mi trabajo. Y te hablo de figuras en blanco y negro. En color no podemos pagarlas. 
¿Sabes por qué? Porque PAGO POR PUBLICAR. Sí, en serio, lo hacemos. Mi laboratorio tiene que pagar para poder difundir los avances científicos que puedan curar a esos niños o a sus padres en el futuro. PAGO POR PUBLICAR y tengo que pedir permiso por mi figura, por mi trabajo. 
Ahora podrías meter en 140 caracteres que luchar por mis derechos no me impide que tú lo hagas por los tuyos; yo seguiría leyendo. 
Desde que el hombre es hombre, desde que el ser humano es humano, ha demostrado que necesita expresar sus sentimientos. Y de ahí surgió el arte. También, al mismo tiempo, surgieron las preguntas de qué hacía aquí. Los famosos “de dónde vengo, quién soy y a dónde voy”. 
Y es que las dos cosas, ciencia y arte, son humanas, pero no por ello profesiones. 
Mira, no sé, 100 o 200 años atrás. El arte lo hacía el que podía permitírselo. Y la ciencia también. Hasta Darwin descubrió el origen de las especies en un tour por el mundo, en el que vio que los pinzones de unas islas tenían los picos más grandes que otros. La gran revolución científica vino de un viaje de alguien que pudo permitírselo. 
Ahora, industria mediante, los artistas cobran por entretener y los científicos cobran por descubrir cosas. Una maravilla para los que no somos de familias ricas y queremos hacer ciencia o arte. 
Yo me he quejado y mucho de mi falta de derechos. De intentar defender lo que ahora, para mí, es más que un reconocido trabajo. Y también creo cosas. 
La diferencia es que yo con un salario tengo bastante. Y lucho por un salario digno. QUE ME PAGUEN POR MI TRABAJO. No creo que tenga sentido que me paguen tiempo después por mis logros. Te recuerdo que lo que yo quiero es una vacuna para el tercer mundo. Y pagar mis facturas. No quiero ningún rendimiento extra que no me merezco. No quiero derechos de autor, quiero que mis avances sigan derechos a conseguir su objetivo. 
Entiendo que quieras que te paguen por tu trabajo. Y deberías (que lo haces) negociar lo que te paga una discográfica por grabar un nuevo disco. O que defiendas tu caché en los escenarios. Pero cobrar también impuestos sobre los CD´s , discos duros, lo-que-sea que la S.G.A.E quiera inventar para sangrar al ciudadano medio, perdóname muy mucho, pero yo, lo veo excesivo. Intentar lanzar una ley que te permita cobrar más de lo que te toca porque la industria que a ti te trata bien se está muriendo, lo siento, pero no. Limitar las libertades individuales para maximizar vuestro beneficio no es justo. 
¿Sabes por qué tengo un blog de divulgación científica? Para que el mundo vea que la ciencia es importante. Para que posiblemente en el futuro sea una profesión digna. Yo no busco hacerme rico. Yo no quiero recortar libertades. Yo lucho por cambiar la industria que hace que mi actual profesión me obligue a tener otra con la que, juntas, poder pagar las facturas. 
Y por favor, no vuelvas a comparar los derechos a recibir medicamentos de los niños pobres con el derecho a declarar culpable de piratería a diestro y siniestro. Que ya lleváis demasiado tiempo cobrando por ello. Renovaros o morid. Pero no hables de los que de verdad mueren aunque de vez en cuando reciban tu calderilla. 
Atentamente, 
Lucas Sánchez.

Si voleu saber més del treball de Lucas Sánchez us deixo l'enllaç al seu blog des d'on publica i comenta avanços científics.

dilluns, 28 de març de 2011

Nunca sirvas a quién sirvió

Quanta veritat! Crec que és simplement manca d'educació però, què ben cert és, que molta gent que ha viscut gairebé en la missèria quan s'han vist en una situació econòmica, posem estable, es carreguen de tonteries i fantasmades i volen ser allò que no podran ser mai, una persona amb classe.
I ara entrem en un altre pregunta, què és una persona amb classe? Des del meu punt de vista, això és innat, és una personalitat carismàtica amb la que es neix i que no s'aconsegueix amb diners sinó amb "saber estar" i molta educació. Ja m'agradaria a mi! però les diplomàcies no són el meu plat fort i si el d'aquestes persones, a part de l'educació, l'elegància i la senzillesa.
I tornant al tema inicial, la paraula que obliden les persones de les quals parlaven al començament, la senzillesa. Quina preciosa paraula i una de les més fàcils de portar a terme en la vida i, en canvi, hi ha qui l'agrada ser allò que no és i viure interpretant un paper que no li enganxa i que li queda gran.

diumenge, 13 de febrer de 2011

JA NO ES VEU LA PAPALLONA DES DE PLAÇA ESPANYA

Els enamorats de la plaça Espanya de Barcelona i de cadascú dels seus racons, ens vam alegrar quan es va aconseguir el mantenir en peu l'edifici de la plaça de toros de Les Arenes. Ara després de l'evolució que està seguint l'obra i veure els espantosos edificis i torres adjuntes, no sé que hagués estat millor. 
Des de petita m'encantava veure la papallona de la Casa Fajol quan hi era a la plaça Espanya. Era un dels moltíssims atractius que un podia gaudir quan es trobava en aquesta preciosa plaça barcelonina.
No sé qui haurà estat el personatge que hagi aprovat l'espantós edifici annex a Les Arenes i que tapa de ple un edifici entranyable dintre de l'arquitectura modernista de la ciutat. 
Suposo que una vegada més haurem de patir en silenci una despesa bestial, absurda i amb un perjudici estètic increïble. Passats uns anys vindrà un altre govern i d'un plomàs, farà llençar al terra aquest edifici (de la qual cosa m'alegraré moltíssim)i tornarem a tirar molts milions de tots com si no res, però això són les coses del nostre país. 
De moment, ja no podrem veure mai més, des de la Plaça Espanya, la preciosa i colorista papallona modernista de la Casa Fajol.