dilluns, 16 de juny de 2014

Una reflexió

Us convido a què llegiu aquesta entrevista al fundador d'una ONG a Bombay. Diu coses molt interessants que crec que s'han perdut o gairebé s'han perdut i que caldria que reflexionéssim
 
Cada vegada ens estem fent més egoistes i pensem molt poc en les persones que ens envolten. Estem vivint un abús del poder, a totes les escales, i en lloc de reaccionar, ho paguem amb l'apatia i amb el silenci.  Traguem amb tot, passem i punt.
 
Estem vius! Ja és hora que tornem a sentir i que protestem i que si cal, diguem prou, però que la nostra feina ens ompli i la nostra vida també.

A la meva feina, hi ha una persona que per la seva situació de poder, s'ha acomodat a no fer res, però res. És comentari de passadís però ningú s'atreveix a fer cap queixa a les reunions. La resta de companys anem de feina al màxim, de forma que tampoc et permet treballar amb profunditat i comoditat, doncs no et queda temps ni de respirar. A sobre, tenim la pressió i la por de la Inspecció. Però on és la Inspecció per a tothom? 

Arribar al poder en aquest país, sigui el poder que sigui, significa aquí he arribat i aquí em rasco la panxa i m'omplo les butxaques?

On és la Inspecció dels que manen? El que arriba a manar, allà es queda fins que es jubili? Pel segles dels segles, amén.

Aquestes coses ens converteixen en persones més egoistes, que anem a treballar perquè no queda un altre remei i que, com ja porta temps demostrat, a les empreses els importem un bledo i, per tant, més tontos hi serem si ens preocupem per la nostra empresa.

Conclusió, que o ets un tonto (com em passa a mi) o passem automàticament de tot i no gaudim de res del fem o ens envolta. Llavors la vida passa al nostre entorn com una pel·lícula que veiem des de fora però que no vivim des de dins.


 

dimecres, 27 de juny de 2012

L'ABÚS DEL PODER

Sempre m'havien ensenyat a casa "El que mana, mana" però també creien que el que arribava a manar era per dos motius o perquè havia arribat a aquell lloc per la força o perquè era una persona molt capacitada que, per mèrits propis, havia arribat a aquella responsabilitat. I aquests són els grans homes i dones que després un li agrada recordar.

Actualment, miro al meu voltant, i ja no sé què pensar. Manen, en la majoria dels casos, persones NO capacitades, que l'única cosa que els importa és lucrar-se elles de tot el que poden sense pensar en el perjudici que causen a altres persones. A més, si ens adonem... el que arriba al poder, es prepara una vida tan fàcil i lucrativa que no marxa. Són poques les persones que arriben a alts càrrecs amb l'esperança de fer canvis positius i ser, ells o elles els primers en donar exemple de treball i feina.


I la pregunta del milió... com podem fer canviar això? On són aquelles persones PREPARADES, AMB GANES D'APRENDRE, DE TREBALLAR,... disposades a ocupar aquests llocs. És clar que no és fàcil, jo sóc la primera que no canvio tota la súper-feina diària per una feina de despatx però on és aquella gent que tenia ganes de fer, d'aprendre per després fer canvis a millor. On són aquells caps?


Suposo que la manca de resposta, haver d'aguantar a tant inútil manant-te,... fa que anem cap a la ruïna, al caos, a perdre tota esperança en tenir un món millor.


Potser algun dia tornin a haver-hi aquells lluitadors preparats(sembla quasi que demani la presència de gran herois, ha,ha) i amb moltes ganes de treballar que aixequin, si no és massa tard, aquest món, ja desesperat de tant abús de poder.

diumenge, 15 d’abril de 2012

LA CRISI SEMPRE PELS MATEIXOS

No tornaré a comentar com està el país doncs, per desgràcia, ja prou l'estem vivint tot en les nostres pròpies carns, però sí que comentaré la vergonya que sento en veure que aquests monarques que mantenim, mai millor dit "a cos de rei", amb tota la seva prole, es dediquin a portar una vida de bicoca i a robar-nos, en uns moments tan dolents com estem passant. És com si un anés a un funeral i fes sonar una música alegre i es poses a ballar. Seria una grandíssima falta de respecte, d'educació, de sentiments, en definitiva una demostració de què tenen molt poc de raciocini.
A més, tots els diners que es gasten per a fer una defensa del nostre entorn natural, de què hem de respectar el medi ambient i tots els éssers vius que viuen en els seus hàbitats i, és clar, jo, com a mestra, quan ensenyo una cosa, sempre intento donar exemple la primera i quin exemple en donen els nostres governants?
Les respostes són ben clares: 
- Si pots anar de safari de luxe a costa dels demés, ni ho dubtis, ves i mata tot animalot que visqui feliç en el seu entorn.
- Si t'ofereixen comissions, regals caríssims o pots quedar-te amb primes rares que ajuden a omplir els teus comptes personals, ni ho dubtis, accepta-ho.
- Si tens un súper sou amb primes i més primes fins hi tot pel desgast que et pugui fer anar al lavabo ocupant el càrrec que ocupes, mai aprovis una baixada superior o igual a les dels treballadors. Recorda que el que importa és viure un el millor possible, el del costat... que el bombin.
- Si trobes un calaix amb diners, com no tenen nom, qui els veu primer agafa la propietat, que en aquest país si es tracta de grans quantitats, no passa res.
- Sobretot no siguis honrat ni legal, doncs encara que siguis un jutge, potser si persegueixes mala gent de corbata, vestits i complements de preus inimaginables, acabis sent deshabilitat i són capaços de ficar-te a presó. Això sí mai pujaràs en l'escala social.  
Aquest és el nostre país de "charanga y pandereta" 
on ser honrat, no és ben mirat
entre els nostres governants.

dimecres, 28 de març de 2012

Funcionaris

Dia darrere dia només que tenim males notícies sobre la situació actual: empreses que tanquen, augment de l'atur, gent que és desnonada de la seva llar, disminucions de sous, etc.
El nostres polítics ho tenen ben clar, treiem d'on ens és més fàcil, d'aquells els quals els hi paguem nosaltres; els funcionaris. Està clar que, per a què no tinguin un recolçament del poble, la primera cosa que han fet és crear una mala imatge del funcionariat, de la mateixa manera que el govern central porta anys fent una mala imatge de Catalunya i els catalans.
Jo soc funcionària i en el meu títol posa que sóc funcionària de l'Estat Espanyol però es veu que a l'hora de pagar-nos, ja no sóc com la resta, resulta que com sóc funcionària en territori català em descomptaran un 2% addicional que en la resta del territori no faran i els hi mantindran el sou. 
A més, en el nostre territori ja vam patir un augment d'hores de feina l'any passat cosa que en la resta ho començaran a patir a partir d'aquest proper any.
En els funcionaris, com en tota la societat hi ha de tot, però la majoria treballen i hi dediquen moltíssimes hores a la seva feina, moltes més que els hi justifica el sou. La majoria de funcionaris som treballadors i tots els treballadors hem de parlar en la mateixa llengua, hem de tenir els mateixos discursos, no hem de deixar que aquests polítics corrupts ens separin.
Ja és hora que comencem a dir prou a tanta injustícia, ja és hora que fem petar aquests governs de corrupció i vergonya. És hora de què algú ens escolti i es comencin a veure canvis on han de ser.

dijous, 16 de febrer de 2012

Cap a on anem?

Estem vivint uns moments surrealistes totals. Després d'uns anys bojos on els bancs et convidaven a què els hi demanessis diners, ara resulta que no hi ha diners per a res, i ni aquells, com jo, que no es van llençar a comprar-se casa nova, cotxe nou, etc., ara hem de pagar les imprudències dels nostres polítics que convidaven a una vida fàcil i inexistent.
Des del moment que els pisos començaven a pujar de preu amb més rapidesa que l'ascensor d'un gratacel, em feia creus pensant en com es podrien pagar aquest preus per una cosa que era necessària per a viure, com és un sostre. Entenia que la gent jove que volgués iniciar una vida independent, en parella o sense, no els hi quedava un altre remei, i els en penedia pensant que havien de pagar casa fins la seva jubilació. Sempre comentava que aquesta situació era increïblement surrealista i les coses havien de canviar.
El que no m'imaginava és que els governs també haguessin tirat de la manta d'aquesta manera i que siguéssim els treballadors els que havíem de pagar aquesta disbauxa.
Aquest proper final de mes, tots els que cobrem per nòmina, ens trobarem amb una considerable, més o menys, reducció dels nostres sous. Això , les úniques conseqüències que portarà és que podrem comprar menys coses de les que compràvem i afectarà, de retruc, en els comerços i la indústria. Molts hauran de plegar i d'altres acomiadaran a gent i la situació tendirà a empitjorar. Per tant, aquesta pujada a qui beneficiarà? Això és el peix que es menja la cua i estem entrant en una espiral que cada vegada s'enfonsa més.
A sobre dia a dia rebem notícies dels sous inacceptables que cobren els nostres polítics i  alts càrrecs per no fer res.
A on anem a parar?

dissabte, 28 de gener de 2012

La broncemia

Actualmente, nos estamos encontrando con una sociedad más parecida a la Edad Media que a la de un siglo XXI, con igualdades y derechos sociales para todo el mundo. Cada día somos más esclavos de los que poseen el poder, que se protegen a ellos mismos de sus abusos y robos, y es el pueblo llano quien acaba pagando las consecuencias, cobrando menos año tras año y subiendo el coste de la vida, en resumen, que los trabajadores cada día somos más pobres.
Increiblemente, vivimos en un país donde los altos cargos que nos roban, aceptan sobornos, etc. son considerados NO CULPABLES y jueces defensores de una justicia justa y perseguidores de ese tipo de altos cargos que han realizados verdaderas barbaries, se encuentran perseguidos o amenazados por el mismo sistema judicial, obsoleto e injusto.
Gracias a un amigo, me llegó el conocimiento de este vídeo y me hizo mucha gracia, pues hace mucho tiempo que llevaba comentando algo parecido en referencia a los grandes médicos que, por suerte o desgracia, me he tenido que cruzar a lo largo de mi vida. Hay pocos médicos que se crucen con un enfermo y acudan a ayudarle, ha de ser alguien que sabiendo que son médicos les supliquen que acudan a ayudar a ese enfermo.  Ahora ya me ha quedado claro, jaja, padecen de broncemia. Lo malo, es que esta enfermedad se contagia fácilmente entre mucho personajillo que jamás llegará a ser un gran personaje. 

diumenge, 11 de setembre de 2011

Homenatge els perduts l'11-S

Avui fa 10 anys d'un mal son que per aquells que hem estat a Nova York i que no hem tornat, ens sembla mentida de creure. La imatge que es es veu de Manhattan en les pel·lícules sense les torres bessones, fa la sensació de què falta alguna cosa però quan hi penses... encara t'ho creus menys de què pugui haver-hi un ésser humà capaç de fer aquesta brutalitat.
Vestíbul World Trade (1999)
S'ha especulat molt al respecte i encara hi ha molts dubtes de com va passar. En un altre post us convidava a que veiéssiu uns vídeos Zeitgeist, on es parla i es justifica que amb l'impacta dels avions no podien caure les torres i molt menys la tercera que es va enderrocar. Jo ara no entraré en aquest tema, sinó en el dolor de les persones que han perdut aquell dia els seus familiars, amics, etc. Molts d'ells no han tingut unes despulles per soterrar i s'han hagut de conformar amb el silenci d'aquell ésser estimat i la seva desaparició. Altres, van arribar a sentir els últims moments de dolor, mitjançant una trucada, i davant la impotència de no poder fer res.
Esperem que la història no es repeteixi. Entre tots hem de lluitar per un món millor i intentar que els poderosos no tinguin tan domini del món. Diuen que qui maneguen aquest món no són els nostres polítics sinó que són els grans bancs mundials. Potser hauríem de buscar alguna fórmula per a què no sigui així.
Per acabar, rendir homenatge a tots els que aquell dia ens van deixar i esperar que allà on siguin ens ajudin a carregar aquest planeta d'energies positives, de cooperativisme, d'amor, d'amistat, etc.
Aquell dia sempre restarà a la nostra memòria.