Cap a on anem?

Estem vivint uns moments surrealistes totals. Després d'uns anys bojos on els bancs et convidaven a què els hi demanessis diners, ara resulta que no hi ha diners per a res, i ni aquells, com jo, que no es van llençar a comprar-se casa nova, cotxe nou, etc., ara hem de pagar les imprudències dels nostres polítics que convidaven a una vida fàcil i inexistent.

Des del moment que els pisos començaven a pujar de preu amb més rapidesa que l'ascensor d'un gratacel, em feia creus pensant en com es podrien pagar aquest preus per una cosa que era necessària per a viure, com és un sostre. Entenia que la gent jove que volgués iniciar una vida independent, en parella o sense, no els hi quedava un altre remei, i els en penedia pensant que havien de pagar casa fins la seva jubilació. Sempre comentava que aquesta situació era increïblement surrealista i les coses havien de canviar.

El que no m'imaginava és que els governs també haguessin tirat de la manta d'aquesta manera i que siguéssim els treballadors els que havíem de pagar aquesta disbauxa.

Aquest proper final de mes, tots els que cobrem per nòmina, ens trobarem amb una considerable, més o menys, reducció dels nostres sous. Això , les úniques conseqüències que portarà és que podrem comprar menys coses de les que compràvem i afectarà, de retruc, en els comerços i la indústria. Molts hauran de plegar i d'altres acomiadaran a gent i la situació tendirà a empitjorar. Per tant, aquesta pujada a qui beneficiarà? Això és el peix que es menja la cua i estem entrant en una espiral que cada vegada s'enfonsa més.

A sobre dia a dia rebem notícies dels sous inacceptables que cobren els nostres polítics i  alts càrrecs per no fer res.

A on anem a parar?